TOT EL QUE PODRIEM HAVER ESTAT...

Crec que el llit d'una persona, perdó, ho corregeixo, el coixí d'una persona, és l'element més important de la vida d'un individu.
I la veritat és que trigues molts anys a fer teu un coixí; centenars de sons per donar-li aquella forma tan especials que el defineix i que tant t'atrau i et porta al son.
A la fi, saps com plegar el coixí per aconseguir el son perfecte, com girar-lo perquè no s'escalfi massa. Fins i tot saps l'olor que fa després d'un bon son. Tant de bó poguessim saber tantes coses de les persones que estimem i que dormen al nostre costat.
Però el que sempre he cregut, això sí, és que els coixins porten a dins una part dels teus malsons, dels teus problemes i dels teus somnis. I aquesta és la raó per la qual els posem aquelles fundes: per no veure-hi els rastres de la nostra vida. A ningú no agrada veure's reflectit en un objecte.

De petita, si sabia que l'endemà m'havia de passar una cosa genial, em passava la nit sense poder aclucar l'ull. Deixava la persiana totalment apujada perquè l'alba em colpegés el rostre i el nou dia arribés tant i tant de pressa que el son no durés més que uns anuncis. Sí sempre he pensat que el son són anuncis; alguns, llargs com un publireportatge, altres, curts com els tràilers, i uns altres com minúsculs teasers. I tots parlen dels nostres desitgs. Amb tot, no els entenem perquè és com si els rodés David Lynch.

Però tornem al tema; recordo que aquell dia somiava cérvols que tenien el cap d'àliga. Sí, m'encanta barrejar conceptes, sentir-me una mica Déu en els meus somnis. Crear noves criatures barrejant-hi parts d'altres o sentir que amics que ni tan sols es coneixen són intims, i fins i tot m'entusiasma somiar amb persones de les quals no he estat mai ni remotament aprop però que en el somni formen part de la meva vida d'una manera molt íntima. I és que de vegades penso que la gent viola amb els seus somnis: Viola la intimitat, viola el llenguatge amb que s'expressa, viola aquella imatge com li ve més de gust.

Quantes vegades he tingut sexe amb persones en somnis i l'endemà no he gosat ni saludar-les, pensant que en el "Bon dia" es notaria "la bona nit que hem passat".
Potser el món aniria millor si expliquéssim els nostres somnis eròtics a qui els han protagonitzat.

Potser aquells dies caldria marcar-los de color fúcsia al calendari.

- Comer, beber, y amar.

Manuela Rüther
www.elaruether.de

Sexo y comida.
Instintos primarios.

Estoy harto de depender siempre de ellos.

¿Acaso, no hay nada más?

Eso es todo lo que te ofrece la vida, ¿eh?

Amélie Lombard
Abstract vinaigrettes

Vinaigrettes abstraites tells the story of an impossible but nevertheless so desirable marriage:

the oil and vinegar’s.

As an eternal dance, these fluids mingle and repel each other, continually.
The vinaigrette is an utopian alchemist quest, represented as a tribute to Abstraction.

- Seguimos vivos y cocinando, algo es algo, ¿no?
Por cierto, ¿qué me cuentas de tus recetas?





- ¿Qué les pasa a mis recetas?


"Ang lee. Comer, beber y amar."

INSTRUCCIONES PARA LLORAR

Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente.

Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca.

Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos.

El kibbutz del deseo

Curioso que de golpe una frase brote así y no tenga sentido, un kibbutz del deseo, hasta que a la tercera vez empieza a aclararse despacito y de golpe se siente que no era una frase absurda, que por ejemplo una frase como: "La esperanza, esa Palmira gorda" es completamente absurda, un borborigmo sonoro, mientras que el kibbutz del deseo no tiene nada de absurdo, es en resumen eso sí bastante hermético de andar dando vueltas por ahí, de corso en corso. Kibbutz; colonia, settlement, asentamiento, rincón elegido donde alzar la tienda final, donde salir al aire de la noche con la cara lavada por el tiempo, y unirse al mundo, a la Gran Locura, a la Inmensa Burrada, abrirse a la cristalización del deseo, al encuentro.


Por una vez no le era penoso ceder a la melancolía. Con un nuevo cigarrillo que le daba calor, entre los ronquidos que venian como del fondo de la tierra, consintió en deplorar la distancia insalvable que lo separaba de su kibbutz. Puesto que la esperanza no era más que una Palmira gorda, ninguna razón para hacerse ilusiones. Al contrario, aprovechar la refrigeración nocturna para sentir lúcidamente que su búsqueda incierta era un fracaso y que a lo mejor en eso precisamente estaba la victoria.

SES CROQUETES

Se'ns esmolen les dentetes
quan la mare fa croquetes.


Ben rosses i cruixidores,
no te'n menges, en devores!


En qualsevol ocassió,
si hi ha croquetes, millor!

Aquelles petites coses

[ http://www.youtube.com/watch?v=jSJ27TgBvJE ]

·

Històriesdelaiaia és una organització sense ànim de lucre, que neix de la iniciativa de dos joves promeses, apassionats per descobrir aquells petits plaers que la vida depara, aquells que s’amaguen sota les fulles caigudes dels arbres, que s’endinsen de nit per la finestra per colar-se al teu llit, els que descobreixes dins la sopa calenta de galets, amb la llum de les bengales, aquells que trobes dins un plat de pasta a la nevera una matinada quan tornes de festa...

Plaers irracionals que et fan sentir una mica més feliç.

Tants ocells revolotejen el nostre cap, que sorgeix la necessitat de plasmar tots els que poguem. Un racó on al•ludir certeses y combatir dracs.

Un lloc on la imaginació no sàpiga ser simple, no tingui límits y on les paraules no duguin accents.

Deixant que els dits rellisquin sols pel teclat, sense saber exactament qué es vol dir. Necessitat d’una conversa transcendental on tot s’extrapola, ja se sap, sempre les coses han d’estar bé a dintre per poder estar-ho a fora.

Una conversa d’aquelles que al final quedes exhaust, que tens més idees que amb les que has arribat i marxes sense saber exactament sobre què has estat tanta estona xerrant.

Solucionar el món per després tornar a complicar-ho, i així poder solucionar-lo una altra vegada.

Hi ha vegades que em pregunto si algun de vosaltres arribarà a President.

M’agrada aquella sensació, els dies que estàs cansat i anques els ulls, de que en la ment no hi ha pensament algun que s’interposi entre la teva racionalitat i el teu inconscient, i al tancar els ulls no paren de passar imatges inconnexes per la teva ment, que no saps ni d’on venen ni a on van, no saps si alguna vegada les has vist o si la teva ment les ha creat del no res ¿Per qué aquesta? No ho sé, qué més dona? No et paris a analitzar-ho tot, tan sols... ho has de sentir.

Y segueixo escrivint.,,,aquest cop són diferents coses les que m'han portat a fer-ho. Però de nou, escric. Tot i que agafi diversos camins, sempre acabo arribant al mateix lloc.

Plou, però veig un raig de sol que cada cop es va fent més gran. El dia s'anima. Aviat sortirà l'arc de Sant Martí.
Això em demostra que en cada cosa hi ha un raig de llum-
Fins i tot en les petites coses pots trobar la immensitat; sempre i kuan tinguis ganes de mirar una mica més enllà del que l'ull humà pot divisar.

Y ara esperar... a que canviin els temps.
Teeempps, teeemps i més teeeeemps! kin concepte!
El temps ke no s'atura i ke m'obliga a estar en constant moviment... No voldria sentir-me arrastrada. Si cal, abans de ke m'enxampi surto corrents.

Ho sento, sóc impazient... un dia el món serà dels impacients!

i és ke el temps és bo si no et bloqueja.
Invertir hores en no res, que t'ompli.
Cal apreciar allò que sempre passa inadvertit.

Sé que estic dient moltes coses sense dir res.
Però ja m'agrada això. M'agrada no entendre el perquè de les coses, si d'aquesta manera no em sento culpable al fer-les,. M'agrada no saber els perquès, si d'aquesta manera puc seguir fen-me les cinkuantamil preguntes que van davant i darrera del perquè.

De vegades m'agrada no pensar gens i actuar,
escriure, escriure i no dir res.
Parlar sense saber el que vaig a dir.

De vegades busco la imperfecció perque no puc suportar que tot sigui tan perfecte.
i sento que les coses i el temps em fan moure sense saber on vaig.

Em pregunto si allò que tinc és allò que vull.

En definitiva, el que vinc a dir és que de vegades, cal parar-se per un moment, i fer-se preguntes sense necessitat de voler arribar a la resposta. Una seqüència de preguntes que al final acabin deixant-me igual que com he començat. Que no em diguin res de nou, sinó que m'ordenin el meu interior.

I llavors, és el moment d'agafar molt d'aire. Aixecar-se, deixar-ho tot a un costat i començar a caminar una altra vegada. Però amb una olor nova, amb un aire diferent, que t'acompanya i t'acomoda; que ja no se't fa feixuc. I que et marca cap a on has d'anar. Encara que mai sabràs on s'acabarà aquell camí.

Ja et dic, hi ha masses preguntes en aquest món que són impossibles de respondre.
Cal plantejar-se-les, però no et toca a tu respondre-les totes.

·

[ http://www.youtube.com/watch?v=iol0B-clFFM ]