·
Històriesdelaiaia és una organització sense ànim de lucre, que neix de la iniciativa de dos joves promeses, apassionats per descobrir aquells petits plaers que la vida depara, aquells que s’amaguen sota les fulles caigudes dels arbres, que s’endinsen de nit per la finestra per colar-se al teu llit, els que descobreixes dins la sopa calenta de galets, amb la llum de les bengales, aquells que trobes dins un plat de pasta a la nevera una matinada quan tornes de festa...
Plaers irracionals que et fan sentir una mica més feliç.
Tants ocells revolotejen el nostre cap, que sorgeix la necessitat de plasmar tots els que poguem. Un racó on al•ludir certeses y combatir dracs.
Un lloc on la imaginació no sàpiga ser simple, no tingui límits y on les paraules no duguin accents.
Deixant que els dits rellisquin sols pel teclat, sense saber exactament qué es vol dir. Necessitat d’una conversa transcendental on tot s’extrapola, ja se sap, sempre les coses han d’estar bé a dintre per poder estar-ho a fora.
Una conversa d’aquelles que al final quedes exhaust, que tens més idees que amb les que has arribat i marxes sense saber exactament sobre què has estat tanta estona xerrant.
Solucionar el món per després tornar a complicar-ho, i així poder solucionar-lo una altra vegada.
Hi ha vegades que em pregunto si algun de vosaltres arribarà a President.
M’agrada aquella sensació, els dies que estàs cansat i anques els ulls, de que en la ment no hi ha pensament algun que s’interposi entre la teva racionalitat i el teu inconscient, i al tancar els ulls no paren de passar imatges inconnexes per la teva ment, que no saps ni d’on venen ni a on van, no saps si alguna vegada les has vist o si la teva ment les ha creat del no res ¿Per qué aquesta? No ho sé, qué més dona? No et paris a analitzar-ho tot, tan sols... ho has de sentir.
Y segueixo escrivint.,,,aquest cop són diferents coses les que m'han portat a fer-ho. Però de nou, escric. Tot i que agafi diversos camins, sempre acabo arribant al mateix lloc.
Plou, però veig un raig de sol que cada cop es va fent més gran. El dia s'anima. Aviat sortirà l'arc de Sant Martí.
Això em demostra que en cada cosa hi ha un raig de llum-
Fins i tot en les petites coses pots trobar la immensitat; sempre i kuan tinguis ganes de mirar una mica més enllà del que l'ull humà pot divisar.
Y ara esperar... a que canviin els temps.
Teeempps, teeemps i més teeeeemps! kin concepte!
El temps ke no s'atura i ke m'obliga a estar en constant moviment... No voldria sentir-me arrastrada. Si cal, abans de ke m'enxampi surto corrents.
Ho sento, sóc impazient... un dia el món serà dels impacients!
i és ke el temps és bo si no et bloqueja.
Invertir hores en no res, que t'ompli.
Cal apreciar allò que sempre passa inadvertit.
Sé que estic dient moltes coses sense dir res.
Però ja m'agrada això. M'agrada no entendre el perquè de les coses, si d'aquesta manera no em sento culpable al fer-les,. M'agrada no saber els perquès, si d'aquesta manera puc seguir fen-me les cinkuantamil preguntes que van davant i darrera del perquè.
Invertir hores en no res, que t'ompli.
Cal apreciar allò que sempre passa inadvertit.
Sé que estic dient moltes coses sense dir res.
Però ja m'agrada això. M'agrada no entendre el perquè de les coses, si d'aquesta manera no em sento culpable al fer-les,. M'agrada no saber els perquès, si d'aquesta manera puc seguir fen-me les cinkuantamil preguntes que van davant i darrera del perquè.
De vegades m'agrada no pensar gens i actuar,
escriure, escriure i no dir res.
Parlar sense saber el que vaig a dir.
De vegades busco la imperfecció perque no puc suportar que tot sigui tan perfecte.
i sento que les coses i el temps em fan moure sense saber on vaig.
Em pregunto si allò que tinc és allò que vull.
En definitiva, el que vinc a dir és que de vegades, cal parar-se per un moment, i fer-se preguntes sense necessitat de voler arribar a la resposta. Una seqüència de preguntes que al final acabin deixant-me igual que com he començat. Que no em diguin res de nou, sinó que m'ordenin el meu interior.
I llavors, és el moment d'agafar molt d'aire. Aixecar-se, deixar-ho tot a un costat i començar a caminar una altra vegada. Però amb una olor nova, amb un aire diferent, que t'acompanya i t'acomoda; que ja no se't fa feixuc. I que et marca cap a on has d'anar. Encara que mai sabràs on s'acabarà aquell camí.
Ja et dic, hi ha masses preguntes en aquest món que són impossibles de respondre.
Cal plantejar-se-les, però no et toca a tu respondre-les totes.
·
No hay comentarios:
Publicar un comentario