La infantesa va ser més difícil de dibuixar. Recordo que la meva mare sempre deia que era mentida que fos l'època més feliç de la vida. Ella opinava que és quan més es plora. Deia que es plora tan desconsoladament durant aquells primers anys, que la infància són com tones de tristesa barrejades amb quilos de felicitat. La gran època bipolar de la nostra vida.
Això va ser la meva inspiració. Pintar nens petits a qui regalava joguines i al cap de dos minuts les hi prenia.
Buscava les llàgrimes més creïbles, els plors més dramàtics barrejats amb el somriure i la felicitat increIbles que encara els predurava en el rostre. Felicitat i tristesa extremes, infantesa pura.
-El sexe. Ara toca el sexe, pinta'l.
El sexe. Mai no vaig fer un pas per pintar-lo, la meva mare no m'ho va perdonar. Va començar a obviar la meva pintura. Li vaig prometre que acabaria la meva trilogia, però havien passat vuit anys i gairebbé me n'havia oblidat de tot.
Al cap de poques hores el seu cadàver arribaria i es compliria una premonició que em va dir fa anys en un vaixell que anava a Finlàndia: "Un dia miraràs els meus ulls sense vida i no hauràs creat la trilogia sobre la teva pròpia vida".
Odiava que tinguès raó. Odiava que m'ho diguès d'una manera tan teatral.
I sobretot odiava que existissin ulls sense vida.
-La llibertat, l'amistat i l'erotisme no tenen preu-
VICENÇ BADENES TEIXIDÓ
31 de Gener de 1957- 26 de Juliol de 2011
